Ruta pel Cantàbric: viles mariners d'Euskadi a Astúries

Hi ha costes que es recorren amb pressa i d'altres que demanen aturar-se a cada revolt. El Cantàbric pertany a les segones. Entre penya-segats, ports pesquers i viles que sempre han viscut de cara al mar, aquesta ruta uneix el País Basc, Cantàbria i Astúries seguint un fil comú: temples i fortaleses aixecats en llocs tan exposats com espectaculars, i pobles que conserven el pols mariner de sempre.

Proposem un recorregut d'est a oest, pensat per fer-lo amb cotxe i sense presses, amb parades que es poden allargar o escurçar segons els dies disponibles.

Primera etapa: la costa basca, entre Getaria i Gaztelugatxe

La ruta pot començar a Guipúscoa, a Getaria, vila marinera abocada al mar i punt de partida natural per començar a entendre aquesta costa. Des d'aquí, la carretera avança cap a Biscaia enllaçant pobles pesquers de cases arraïmades al voltant dels seus ports.

Ja a la costa biscaïna mereixen una parada Lekeitio i la petita Ea, dues d'aquelles localitats on el port continua sent el cor de la vida diària. Una mica més a l'oest espera Mundaka, a la desembocadura de la ria, i molt a prop Bermeo, amb la seva Església de Santa Eufèmia.

Però el gran moment d'aquesta etapa arriba davant de Bermeo: l'Ermita de Sant Joan de Gaztelugatxe. Poques estampes de la costa biscaïna resulten tan reconeixibles. Un illot rocós emergeix del mar i s'uneix al continent mitjançant un pont de dos arcs; al punt més alt hi espera l'ermita, meta d'un recorregut en què paisatge i història caminen junts.

El santuari té les arrels a l'alta edat mitjana. Es data al segle X, tot i que algunes troballes apunten fins i tot al segle IX, cosa que el situa entre els enclavaments religiosos de més llarga trajectòria de la zona. I convé mirar-lo amb ulls d'historiador: l'ermita no es va aixecar sobre un terreny verge, sinó al lloc que abans ocupava un castell. Aquesta doble condició de fortalesa i santuari resumeix bé el que va ser aquesta costa durant segles.

La pujada exigeix cames: porta calçat còmode, aigua i paciència si hi vas en temporada alta, quan l'accés pot estar molt concorregut. Arribar d'hora ajuda.

Si et sobra temps a Biscaia, el Castell de Butrón queda a tocar cap a l'interior i és un bon contrapunt a tant paisatge marí.

Segona etapa: Castro Urdiales, la porta de Cantàbria

En creuar a Cantàbria, la primera gran parada és Castro Urdiales, i aquí hi ha una de les imatges més poderoses de tota la ruta. L'Església de Santa María de la Asunción (Castro Urdiales) s'alça mirant directament al Cantàbric, amb el castell-far com a veí i el port pesquer als seus peus. Poques esglésies tenen un emplaçament tan rotund.

És una obra gòtica la construcció de la qual es va allargar entre els segles XIII i XV. Més de dues centúries d'obres que parlen de l'ambició del projecte i de l'empenta d'una comunitat que va voler dotar-se d'un gran temple en un lloc tan exposat i visible. Veure l'església és també passejar pel racó més característic de la vila, i des d'allà s'entén bé com la vida local sempre ha girat al voltant del mar.

Al seu costat, el Castell de Santa Ana (Castro Urdiales) completa el conjunt. Reserva temps per recórrer el port i els carrers propers sense mirar el rellotge.

Tercera etapa: Santillana del Mar i San Vicente de la Barquera

Avançant cap a l'oest, la ruta es desvia lleugerament de la línia de costa per arribar a Santillana del Mar, una de les viles medievals més conegudes del nord. La seva gran referència és la Col·legiata de Santillana del Mar, joia del romànic càntabre i motiu suficient per dedicar-li un matí tranquil. Passejar pels seus carrers empedrats és part essencial de la visita.

De tornada al litoral, San Vicente de la Barquera ofereix una altra d'aquelles siluetes que queden gravades: la vila enfilada sobre la ria, amb el Castell de San Vicente de la Barquera i l'Església de Santa María de los Ángeles (San Vicente de la Barquera) dominant el conjunt des de dalt. És un bon lloc per fer nit abans d'entrar a Astúries, i els dies clars les muntanyes de l'interior treuen el cap al fons.

Si et tempta una desviació de muntanya, des d'aquí es pot pujar cap a Potes, en plena Liébana, per canviar per un dia el salnitre pels Picos de Europa.

Quarta etapa: Astúries, de Cangas de Onís a Cudillero

Ja a Astúries, la ruta admet una última desviació cap a l'interior per visitar Cangas de Onís i, molt a prop, la Basílica de Covadonga, un dels santuaris amb més càrrega simbòlica de la història peninsular, en un entorn de muntanya de gran bellesa.

El punt final torna al mar: Cudillero, amb les seves cases de colors esglaonades en amfiteatre sobre el port, és un dels pobles mariners més fotografiats del Cantàbric. Allà hi ha l'Església de Jesús de Natzaret (Cudillero), i el millor és pujar pels seus pendents per contemplar el poble des de dalt.

Resum de parades

• Getaria, Lekeitio, Ea i Mundaka: viles mariners de la costa basca.
• Ermita de Sant Joan de Gaztelugatxe: illot, pont de dos arcs i santuari medieval.
• Castro Urdiales: església gòtica i castell-far sobre el port.
• Santillana del Mar: col·legiata romànica i nucli antic medieval.
• San Vicente de la Barquera: castell i església sobre la ria.
• Cangas de Onís i Covadonga: desviació a l'interior.
• Cudillero: final de ruta en un amfiteatre de cases sobre el mar.

Consells per organitzar la ruta

La millor època és de maig a setembre, quan les pluges són menys freqüents que la resta de l'any. Tot i així, al Cantàbric el temps canvia ràpid: porta sempre un impermeable i alguna peça d'abric, fins i tot a l'estiu.

Per gaudir de debò del recorregut, calcula almenys quatre o cinc dies; amb una setmana podràs afegir les desviacions d'interior sense neguits. Al juliol i a l'agost, sobretot els caps de setmana i festius, convé matinar als llocs més populars, com Gaztelugatxe o Cudillero.

I un últim consell: no converteixis la ruta en una llista per anar ratllant. El millor del Cantàbric passa entre parada i parada, en un mirador inesperat o en un passeig pel port en caure la tarda.