Ruta pels Picos de Europa: Covadonga, Bulnes i Potes

Poques muntanyes de la Península tenen tanta història enganxada a la roca com els Picos de Europa. Aquest massís calcari, repartit entre Astúries, Cantàbria i Lleó, va ser escenari del naixement del Regne d'Astúries, refugi de llogarets que van viure segles gairebé aïllats i avui és un dels paisatges més espectaculars del nord. Els seus tres grans massissos (occidental, central i oriental) estan separats per gorges profundes com les del Sella, el Cares o el Deva, i això marca qualsevol ruta: aquí no es travessa la muntanya, s'envolta.

Us proposem un recorregut per quatre parades del nostre catàleg que permeten entendre els Picos des de la història i des del paisatge: Cangas de Onís, la Basílica de Covadonga, Bulnes i Potes. Es pot fer en un cap de setmana llarg, tot i que l'ideal és dedicar-hi tres o quatre dies per no anar amb presses per carreteres de muntanya.

Les parades de la ruta

• Cangas de Onís: la primera capital del Regne d'Astúries, a la vora del Sella.
• Basílica de Covadonga: el santuari lligat a la batalla de l'any 722.
• Bulnes: el llogaret del massís central, al peu del Naranjo de Bulnes.
• Potes: la vila càntabra que fa de porta a la comarca de Liébana i al massís oriental.

Cangas de Onís, on va començar tot

La ruta arrenca al vessant asturià, i no hi ha millor punt de partida que Cangas de Onís. Poques viles poden presumir d'un passat tan decisiu. Aquí es va instal·lar el rei Pelai després de la batalla de Covadonga, lliurada en aquest mateix terme l'any 722, i des d'aquí va partir la resistència cristiana davant del poder musulmà un cop desaparegut el Regne visigot. La localitat va ser capital del Regne d'Astúries fins al 774, i el seu escut ho resumeix amb orgull: Minima Urbium Maxima Sedium, «la més petita de les ciutats, la més gran de les seus». No va rebre el títol de ciutat fins al 1908.

La imatge que tothom fotografia és la de l'anomenat pont romà, que en realitat és una obra medieval estesa sobre el Sella. La ciutat s'assenta just on el Güeña lliura les seves aigües a aquest riu, i passejar per les seves ribes és la millor manera de prendre el pols a la vila abans de pujar a la muntanya. Cangas és, a més, una base còmoda per dormir i moure's per tot el massís occidental.

Covadonga: santuari i bressol d'un regne

A pocs quilòmetres, carretera amunt, espera la Basílica de Covadonga. El nom ho diu tot: aquest és el lloc que la tradició associa a la victòria de Pelai que va donar origen al regne asturià, i el conjunt s'ha convertit en un dels grans santuaris del nord d'Espanya. La basílica, de pedra rosada, s'alça en un entorn de muntanya que impressiona tant com el mateix temple, i al costat hi ha la Santa Cova, venerada des de fa segles.

Des de Covadonga surt la carretera que puja als llacs de muntanya, un dels paisatges més cèlebres dels Picos. És una pujada exigent i molt concorreguda, així que convé informar-se abans d'anar-hi, perquè en temporada alta i festius l'accés amb vehicle particular sol estar regulat. Arribar d'hora és gairebé sempre la millor estratègia, tant per a la basílica com per als llacs.

Bulnes, el llogaret que va viure aïllat

El cor del massís central guarda un dels llogarets més singulars d'Espanya: Bulnes. Durant generacions només s'hi podia arribar a peu per un sender que remunta la canal des de Poncebos, a l'entorn de la gorja del Cares. Avui hi ha també un funicular excavat a l'interior de la muntanya, però el llogaret conserva aquell aire de lloc apartat, amb les seves cases de pedra, els seus barris separats i el so de l'aigua com a banda sonora.

Bulnes és també la referència del Naranjo de Bulnes, o Picu Urriellu, el pic més emblemàtic de la serralada per als muntanyencs. No cal escalar-lo per gaudir-ne: n'hi ha prou de guaitar des dels miradors de la zona en un dia clar. Si decideixes pujar caminant al llogaret, porta calçat de muntanya, aigua i alguna peça d'abric encara que sigui estiu, perquè el temps als Picos canvia molt de pressa.

Des de Poncebos surt, a més, la famosa ruta del Cares, un sender excavat a la roca que recorre la gorja. És llarga i cal planificar bé la tornada, però si disposes d'un dia sencer és una de les experiències imprescindibles del massís.

Potes i la comarca de Liébana

Per tancar la ruta, toca passar al vessant càntabre. El camí més directe travessa el congost de La Hermida, una gorja estreta i vertical que segueix el curs del Deva i que és en si mateixa un dels grans paisatges del viatge. A l'altra banda s'obre la comarca de Liébana i, al seu centre, Potes.

Potes és una vila de cases de pedra, ponts i carrerons que s'agrupen a tocar de la confluència de rius, presidida per una robusta torre medieval. El seu animat nucli antic convida a passejar sense rumb, i la vila funciona com a porta del massís oriental. Molt a prop hi ha el monestir de Santo Toribio de Liébana, un dels grans centres de pelegrinatge del nord, i des de la comarca es pot arribar a Fuente Dé, on un telefèric puja fins al capdamunt del massís central amb vistes espectaculars.

Si et sobra un dia: cap a la costa

Els Picos de Europa són molt a prop del mar, i això permet completar l'escapada amb parades costaneres. Des de Potes, seguint el Deva cap al nord, s'arriba en poc temps a San Vicente de la Barquera, vila marinera amb el seu castell i l'Església de Santa María de los Ángeles abocats a la ria, des d'on s'obté una de les panoràmiques més famoses dels Picos nevats sobre el mar.

Consells per organitzar la ruta

• Quan anar-hi: la primavera i la tardor ofereixen paisatges preciosos i menys gent. A l'estiu hi ha més afluència i a l'hivern la neu pot complicar alguns accessos.
• Cotxe i paciència: les carreteres són de muntanya i les distàncies s'allarguen; calcula els temps amb marge.
• Roba per capes: la boira i la pluja apareixen sense avisar, fins i tot a l'agost.
• Senders: no subestimis les rutes a peu; porta calçat adequat, aigua i consulta la previsió abans de sortir.
• Festius: matina, sobretot a Covadonga i als accessos més populars.

Amb història a Cangas de Onís i Covadonga, muntanya pura a Bulnes i el sabor lebaniego de Potes, aquesta ruta resumeix el millor dels Picos de Europa: un paisatge que imposa i un passat que explica bona part del que va venir després a la Península.