Basílica de Covadonga

El primer que crida l'atenció en arribar a la basílica de Santa María la Real, a Covadonga, és el color dels seus murs. Tot l'edifici està construït amb pedra calcària rosa, un material que li dona una tonalitat càlida i molt particular i que converteix la seva contemplació en un dels grans atractius de la visita, tant de prop com a una certa distància.

Es tracta d'un temple d'estil neoromànic, és a dir, d'una obra que recupera en ple segle XIX les formes de l'art romànic medieval. Val la pena fixar-se en com aquesta inspiració en el passat es combina amb la unitat del material, que confereix al conjunt una notable coherència: no hi ha barreja de pedres ni d'èpoques, sinó un projecte concebut d'una sola vegada.

La història de la seva construcció explica en bona part aquest caràcter. La idea va sorgir de Roberto Frassinelli, que va ser qui va idear el temple, mentre que l'execució va anar a càrrec de l'arquitecte Federico Aparici y Soriano. Les obres es van allargar gairebé un quart de segle, entre 1877 i 1901, un termini que dona idea de l'esforç que va exigir aixecar un edifici d'aquestes característiques.

El mateix any en què van concloure els treballs va arribar també el seu reconeixement eclesiàstic: l'11 de setembre de 1901 va ser declarada basílica menor, un títol que distingeix determinats temples per la seva rellevància. Avui continua sent un lloc de culte catòlic actiu, de manera que qui s'hi apropi hi trobarà no només un monument, sinó un espai viu.

Per al viatger, Santa María la Real ofereix l'ocasió d'aturar-se en una obra singular de l'historicisme arquitectònic de finals del segle XIX a Astúries, i de comprovar com l'elecció d'una pedra pot definir completament la personalitat d'un edifici.