Castell de Santa Ana (Castro-Urdiales)

Poques estampes resumeixen millor Castro-Urdiales que la del seu castell de Santa Ana, plantat sobre un promontori rocós davant del Cantàbric. Des de dalt es dominen el mar, el port i el caseriu de la vila, i n'hi ha prou de treure-hi el cap per entendre per què es va triar aquest penyal com a bastió. Avui és considerat un dels castells més ben conservats del nord d'Espanya, i la seva silueta robusta continua marcant el perfil de la costa.

La fortalesa no és sola. Comparteix la petita península amb l'església fortificada de Santa María de la Asunción, del segle XIII, amb les ruïnes de l'antiga església de San Pedro, del segle XII, i amb l'ermita de Santa Ana, aixecada a manera de talaia i unida al castell per un pont. El conjunt es recorre com un únic escenari històric, on el religiós i el defensiu es donen la mà.

El castell crida l'atenció per la seva planta pentagonal, reforçada a les cantonades per torrasses cilíndriques de quinze metres d'alçada. A l'interior guarda un recinte rectangular i, dins d'aquest, una sala coberta amb volta de canó. Quatre d'aquests cilindres fan en realitat de contraforts de la volta, mentre que el cinquè cobreix un espai triangular que avança cap a la vila. Els seus murs, de grans pedres ciclòpies unides amb calç, no tenen cap obertura, de manera que la defensa només es podia exercir des de les torres.

El 1853 el recinte va adquirir una nova vida quan s'hi va instal·lar un far, la maquinària del qual va arribar a ocupar la capella; per això sovint se l'anomena castell-far. En aquesta zona es distingeix, a més, una altra defensa més baixa i emmerletada. Antigament, el castell i la ciutadella estaven envoltats per una muralla de sis a set metres d'alçada, de la qual encara sobreviu un petit pany, molt deteriorat, amb els seus merlets i espitlleres originals.

Un últim detall per al visitant: l'entrada no mira a la vila, sinó al mar, a través d'una petita porta que recorda fins a quin punt aquesta fortalesa va viure de cara al Cantàbric.