De Sogorb a Alacant amb cotxe: una ruta pel País Valencià entre catedrals, monestirs i castells

Hi ha rutes que es recorren mirant el paisatge i d'altres que es llegeixen com un llibre d'història. Aquesta, que uneix la Catedral de Sogorb amb el Castell de Santa Bàrbara d'Alacant al llarg de 170,1 quilòmetres, pertany a les segones. De nord a sud, travessa el País Valencià saltant del gòtic valencià al Renaixement, dels murs que toquen a una muralla medieval a una penya que s'aboca al Mediterrani. Sis parades, tres províncies i set segles d'història en un viatge que es pot fer d'una tirada o, encara millor, repartit en un parell de dies.

La ruta d'un cop d'ull

1. Catedral de Sogorb (Castelló), punt de partida.
2. Monestir de Sant Miquel dels Reis (València), a 40,6 km.
3. Convent de Santa Úrsula (València), a 2,8 km.
4. Ermita de Sant Roc de Ternils (a prop de Carcaixent), a 41,4 km.
5. Castell de Xàtiva, a 14,7 km.
6. Castell de Santa Bàrbara (Alacant), a 70,6 km.

El tram més llarg és el final, de Xàtiva a Alacant, així que convé arribar a Xàtiva amb energia i deixar el castell alacantí per al final de la jornada o per a l'endemà.

Catedral de Sogorb: un temple arrecerat a la muralla

La catedral-basílica de l'Assumpció de Sogorb es va començar a aixecar al segle XIII, recolzada en la mateixa muralla de la ciutat i seguint les formes del gòtic valencià. D'aquella primera fàbrica no n'ha arribat intacte el conjunt, però sí prou empremtes perquè el visitant atent reconstrueixi mentalment el temple original.

La joia és el claustre. La seva planta trapezoidal, poc habitual, no respon a un caprici, sinó a la necessitat: els seus constructors es van haver d'adaptar al traçat irregular de la muralla. El resultat és un dels claustres més singulars del seu gènere, i el seu encant rau precisament en aquesta senzillesa sense artificis.

També val la pena fixar-se en la façana oest, on apunten restes gòtiques, i en els murs mestres que continuen sostenint l'edifici des d'aleshores. En algunes capelles hi ha voltes de creueria avui amagades a la vista, testimonis de les successives reformes. El torreó de Santa Bàrbara i el campanar completen aquesta etapa inicial i recorden el passat defensiu del temple. Visitar-la és, en bona mesura, un exercici de lectura.

Monestir de Sant Miquel dels Reis: el precedent de l'Escorial

Al barri d'Orriols, una mica apartat del rebombori del centre de València, s'alça un dels conjunts més ambiciosos del Renaixement valencià: Sant Miquel dels Reis, o San Miguel de los Reyes. El va fundar el 1545 Ferran d'Aragó, duc de Calàbria, per a l'Orde de Sant Jeroni, sobre un antic cenobi cistercenc anomenat Sant Bernat de Rascanya.

El duc va voler una cosa més que un convent: una església commemorativa que perpetués la seva memòria i un focus de vida cultural. Aquesta barreja de monestir jerònim, centre de cultura i panteó simbòlic porta alguns autors a considerar-lo un precedent de l'Escorial. Amb aquesta idea al cap s'entén millor la seva escala i la coherència d'una arquitectura renaixentista en què van treballar artistes destacats del seu temps.

Després de la desamortització va perdre la seva funció religiosa i, durant molts anys, va servir de presó, un capítol que xoca amb la seva vocació intel·lectual. Aquesta vocació s'ha recuperat: des de l'any 2000 és la seu de la Biblioteca Valenciana Nicolau Primitiu.

Convent de Santa Úrsula: un oasi de calma en ple centre

A menys de tres quilòmetres espera una parada més íntima. El convent de Santa Úrsula, casa religiosa catòlica en ple centre històric de València, és un d'aquells edificis que recorden que la vida conventual ha conviscut durant generacions amb el ritme de la ciutat.

Sobre la seva història hi ha poca informació disponible, així que el millor és acostar-s'hi sense idees preconcebudes i amb la mirada atenta. La seva ubicació facilita incloure'l en un passeig a peu pel centre, com a pausa tranquil·la entre carrers concorreguts. Això sí: és un convent, no un museu. La visita demana discreció, i convé informar-se abans sobre la possibilitat d'accedir a l'interior, perquè no sempre està garantida.

Un consell pràctic: si deixes el cotxe aparcat, pots encadenar a peu aquesta parada amb altres racons del nucli antic abans de continuar cap al sud.

Ermita de Sant Roc de Ternils: l'últim rastre d'un poble desaparegut

A poca distància de Carcaixent, en direcció sud, s'alça una petita construcció que guarda la memòria d'un poble que ja no existeix. L'ermita de Sant Roc de Ternils és l'edifici més antic del municipi i l'últim vestigi de Ternils, població que es va anar buidant fins a desaparèixer al segle XVI.

Originalment en va ser l'església, aixecada al segle XIII després de la conquesta cristiana i consagrada a sant Bartomeu. I no era un temple qualsevol: va ser la primera parròquia cristiana de tota l'Horta de Carcaixent. Amb el despoblament va quedar reduïda a ermita.

Pertany a les anomenades esglésies de la Reconquesta, en un gòtic valencià primerenc que encara respira el romànic. Té una única nau rectangular amb quatre arcs apuntats i una capçalera també rectangular que sobresurt. Per fora, fixa't en els contraforts i, sobretot, en la cornisa mudèjar sota la teulada a dues aigües, amb maons de dos colors disposats de cantell, en horitzontal i en dent de serra. La portada, als peus, s'obre amb un arc de mig punt de grans dovelles irregulars sobre impostes i senzills semifusts, coronat per un lluernari. A dins espera el seu sostre d'embigat de fusta vista, la gran sorpresa del lloc.

Castell de Xàtiva: dues fortaleses i un escut

Tot just 15 quilòmetres després, Xàtiva rep el viatger amb el seu castell dalt de tot. Tot i que, en realitat, en són dos: vistos des de la ciutat, a l'esquerra queda el Castell Menor i a la dreta el Castell Major, units en un mateix conjunt que mira a la serra Vernissa. Tenir clara aquesta distinció abans de pujar ajuda a entendre'l com una parella de fortaleses que es complementen.

Adscrit al gòtic valencià, el castell és tan important per a la ciutat que figura al seu escut: una torre de la qual surten dos braços emmurallats, cadascun rematat per un castell. Arriba-hi amb aquesta imatge al cap i gaudeix veient com el dibuix heràldic pren forma davant els teus ulls, amb la ciutat als peus.

La pujada té el seu desnivell, així que calçat còmode i aigua, sobretot si el dia apreta.

Castell de Santa Bàrbara: la penya que vigila Alacant

El punt final arriba després de 70,6 quilòmetres. El Castell de Santa Bàrbara corona el mont Benacantil, en ple centre d'Alacant, una mola rocosa de 167 metres que arriba fins a la mateixa vora del Mediterrani. Des de dalt s'abasta tota la badia i bona part de les terres que l'envolten, i s'entén a l'instant el seu valor estratègic: qui dominava el cim vigilava el mar i els camins.

Abans de pujar, atura't a la platja i mira la muntanya: la seva silueta recorda un rostre de perfil, la famosa «cara del moro», un dels grans símbols de la ciutat. Fins i tot el nom del mont té història: alguns historiadors el fan derivar de bena (del llatí pinna, «penya») i laqanti, de Laqant, el nom àrab d'Alacant. La penya d'Alacant, ni més ni menys.

Consells per organitzar la ruta

• Quan anar-hi: la primavera i la tardor són les millors èpoques per a totes les parades, lluny de la calor i les aglomeracions de l'estiu a la costa.
• En dos dies: una opció còmoda és dormir a València després de les tres primeres parades i dedicar la segona jornada a Ternils, Xàtiva i Alacant.
• Hores de llum: deixa els castells per a primera hora o la tarda; les vistes hi guanyen i s'evita el sol de migdia.
• Informa't abans: comprova la possibilitat de visitar interiors, especialment al convent i a l'ermita.

De la muralla de Sogorb al balcó alacantí sobre el Mediterrani, aquesta ruta demostra que el País Valencià guarda, a pocs quilòmetres de la seva costa, una història que demana ser recorreguda sense presses.