Parador de Sant Francesc

Pocs allotjaments poden presumir de ser dins de l'Alhambra, i encara menys d'haver guardat les restes d'Isabel i Ferran. El Parador de Sant Francesc ocupa un antic convent franciscà del segle XV, i a la seva capella van ser enterrats per primera vegada els Reis Catòlics el 1521, abans que Carles I encarregués al comte de Tendilla el seu trasllat a la Capella Reial, al costat de la catedral de Granada.

El convent el van fer construir els mateixos monarques el 1494, carrer Real amunt, aprofitant un palau nassarita que havia pertangut als infants de Muhammad III, soldà entre el 1303 i el 1309. D'aquella residència musulmana encara se'n conserven restes notables, entre les quals l'anomenada Sala Nassarita, que permet intuir com es van superposar dos mons en un mateix solar.

La història de l'edifici no sempre va ser amable. Els franciscans el van abandonar el 1835 i, al llarg del segle XIX, va tenir usos molt diversos, inclòs el de caserna militar, fins a quedar gairebé en ruïnes. El seu rescat va arribar de la mà de l'arquitecte Leopoldo Torres Balbás, que entre el 1927 i el 1936 el va recuperar i el va convertir en residència de pintors. Més tard, Francisco Prieto-Moreno Pardo, arquitecte en cap i conservador de l'Alhambra, va emprendre excavacions arqueològiques que van treure a la llum el hammam, el bany àrab de l'antic palau, i va aixecar la zona que avui funciona com a parador.

Obert al públic el 26 de juny de 1945 dins de la xarxa de Paradores, conserva al claustre i a les habitacions nombroses peces d'art i mobiliari. Passejar per les seves galeries és recórrer, en pocs metres, la Granada nassarita, la dels Reis Catòlics i la dels qui, ja al segle XX, es van entestar a tornar-li la vida.