Castell de La Calahorra

Poques vegades l'exterior d'un edifici enganya tant com a La Calahorra. De lluny, dalt del seu turó a 1.250 metres d'altitud, el castell sembla una mola militar sòbria i gairebé esquerpa que vigila tot el Marquesat del Zenete. Però en travessar-ne els murs apareix una decoració refinada i magnífica que el converteix en una de les obres pioneres del Renaixement en l'arquitectura civil espanyola.

El secret d'aquest interior és a Itàlia. Per ornamentar-lo es van portar d'allà materials, tècniques i artistes, i per això es considera la primera obra d'envergadura a Espanya on està documentada la feina de mestres italians. La direcció de les obres va recaure primer en el segovià Lorenzo Vázquez, però els desacords amb el marquès del Cenete van fer que l'encàrrec passés al genovès Michele Carlone. Aquest va treballar al seu taller de Gènova els marbres de Carrara, que arribaven ja treballats al port d'Almeria, i després es va traslladar al mateix castell per supervisar-ne el muntatge i les peces fetes amb materials locals.

En la talla hi van participar picapedrers llombards, genovesos i de Carrara, cosa que explica certes diferències d'estil entre unes zones i unes altres. Tot i així, el conjunt transmet una unitat sorprenent, una cosa que el distingeix del seu germà coetani, el castell de Vélez-Blanco. Tot es va fer amb rapidesa: la decoració va quedar enllestida entre 1509 i 1512, i per aixecar l'edifici es va reaprofitar part de la pedra picada de la fortalesa àrab que abans ocupava el turó.

La seva història hi afegeix un altre motiu d'interès. El castell va néixer dins el majorat que el cardenal Mendoza va fundar per al seu fill, don Rodrigo Díaz de Vivar, i és tota una anomalia del seu temps: mentre la monarquia ordenava enderrocar fortaleses per frenar el poder de la vella noblesa feudal, a la poderosa casa dels Mendoza se li va permetre construir-ne aquesta. Avui pertany a la Diputació de Granada, que l'ha obert al públic.