Catedral de Barcelona

Poques escenes resulten tan inesperades en ple cor de Barcelona com la del claustre gòtic de la seva catedral, on tretze oques blanques es passegen entre arcs i tarongers de pedra. No hi són per casualitat: recorden santa Eulàlia, patrona de la ciutat, que segons la tradició pasturava oques a la seva finca de Sarrià i va morir amb tot just tretze anys. Aquest detall, entre tendre i estremidor, és la millor porta d'entrada a un temple carregat d'història i de llegenda.

La Seu, com l'anomenen els barcelonins, és un edifici gòtic aixecat entre els segles XIII i XV sobre una catedral romànica anterior. Aquesta, al seu torn, ocupava el lloc d'una església visigoda precedida per una basílica paleocristiana, les restes de la qual es poden contemplar al subsòl, dins del Museu d'Història de la Ciutat. Val la pena fixar-se en la imponent façana: tot i que respecta el mateix estil, no es va acabar fins al segle XIX, molt després que la resta del conjunt. Des del 1929 està reconeguda com a monument historicoartístic nacional.

El temple està dedicat a la Santa Creu des de l'any 599, i a partir del 877 s'hi va afegir l'advocació de santa Eulàlia. La tradició explica que la jove va denunciar davant el governador romà la persecució dels cristians i que, lluny de ser escoltada, va patir tretze martiris, un per cada any de la seva vida. Exposada nua al fòrum, una nevada en plena primavera l'hauria coberta miraculosament; després la van llançar dins d'una bóta plena de vidres, claus i ganivets pel pendent que avui porta el seu nom, la Baixada de Santa Eulàlia.

La seva fi va arribar en una creu en forma d'aspa, que es va convertir en l'emblema de la catedral i de la diòcesi i en l'atribut amb què es representa la santa. Buscar aquesta creu a la decoració, recórrer la baixada propera i acabar escoltant el clacar de les oques al claustre és una manera estupenda d'entendre com la ciutat ha teixit la seva identitat al voltant d'aquest lloc.