Sagrada Família

Entrar a la Sagrada Família és endinsar-se en un bosc de pedra. Gaudí va concebre'n l'interior amb columnes inclinades que es ramifiquen com arbres i giren de manera helicoidal, una solució tan senzilla com resistent que filtra la llum i embolcalla el visitant. No és casual que sigui el monument més visitat d'Espanya ni que, des del 30 d'octubre de 2025, ostenti el títol d'església més alta del món.

Les obres van començar el 1882 i encara continuen, cosa que converteix la visita en una experiència viva. La cripta i l'absis conserven encara un aire neogòtic, però a partir d'aquí Gaudí va donar via lliure al seu estil orgànic, inspirat en les formes de la natura i en la geometria reglada. Des del 1915 es va abocar gairebé del tot en aquest temple, on va aplegar tot el que havia après al parc Güell o a la cripta de la Colònia Güell. Tot i així, en vida només va veure acabats la cripta, l'absis i part de la façana del Naixement, amb la torre de sant Bernabé com a únic remat coronat.

Cada racó amaga un missatge religiós. Les seves tres façanes narren el Naixement, la Passió i la Glòria de Jesús, i el projecte preveu divuit torres: dotze pels apòstols, quatre pels evangelistes, una per a la Mare de Déu i la central, dedicada a Jesús, de 172,5 metres. Val la pena comparar la delicadesa escultòrica del Naixement amb la sobrietat angulosa de la Passió, obra de Josep Maria Subirachs.

Després de la mort de Gaudí, el seu ajudant Domènec Sugrañes va agafar el relleu i després ho van fer altres arquitectes, mentre escultors com els Matamala o Etsuro Sotoo hi deixaven la seva empremta. La part realitzada pel mestre, la façana del Naixement i la cripta, és Patrimoni de la Humanitat des del 2005, i Benet XVI va consagrar el temple com a basílica menor el 2010. Popularment també se la coneix com la «Catedral dels pobres», per un quadre del pintor modernista Joaquim Mir.