Monestir Vell de Sant Joan de la Penya

El primer que sorprèn en arribar al Monestir Vell de Sant Joan de la Penya, a prop de Botaya, al terme de Jaca, és el seu emplaçament: un conjunt monàstic aixoplugat sota la roca del mont Pano, un indret tan singular que explica per si sol per què va ser el monestir més important d'Aragó a l'alta edat mitjana i una etapa del camí aragonès a Santiago.

El gran tresor és el claustre, acabat ja entrat el segle XII. Conserva 26 capitells: uns de finals del segle XI, d'influència jaquesa, amb animals fantàstics i rinxols vegetals, i un segon grup encarregat a l'anònim Mestre de Sant Joan de la Penya, també anomenat Mestre d'Agüero. Val la pena aturar-s'hi: la Creació d'Adam i Eva, Caín i Abel, la Nativitat o el Sant Sopar hi apareixen amb gestos gairebé teatrals, ulls i boques exagerats i un horror vacui tan intens que alguna figura treu el braç fora del marc.

Al pis superior, a l'antiga sagristia de l'església alta del segle XI, hi ha el Panteó Reial. Durant cinc segles s'hi van enterrar monarques d'Aragó i Navarra, entre els quals Ramir I, Sanç Ramírez i Pere I amb les seves esposes. El seu aspecte actual, amb estucs, marbres, làmines de bronze i medallons de batalles llegendàries, es deu a la reforma que Carles III va emprendre el 1770.

Aquí la història es fon amb la llegenda. Es diu que el noble Voto, perseguint un cérvol, es va estimbar amb el seu cavall i en va sortir il·lès, i va trobar una ermita i el cos de l'ermità Joan d'Atarés. També s'explica que aquí es va escollir cabdill Garci Ximénez i que el Sant Graal es va custodiar entre aquests murs del 1071 al 1399. Més tangible és que el 22 de març de 1071 s'hi va celebrar la primera missa de ritu romà a Espanya, el mateix any en què Sanç Ramírez va lliurar el cenobi als monjos cluniacencs.

Després dels incendis del 1494 i el 1675 es va aixecar el Monestir Nou, més amunt. El vell va ser declarat Monument Nacional el 1889 i restaurat sota la direcció de Ricardo Magdalena.