Castell de Montearagón

Sobre el cim rodó i elevat del mont Aragó, al terme de Quicena i molt a prop d'Osca, s'alcen les ruïnes d'un lloc que va ser alhora fortalesa, residència reial i monestir. La muntanya va donar nom al conjunt, i n'hi ha prou de pujar fins als seus murs per entendre per què es va triar aquest emplaçament: des d'aquí es domina la ciutat que durant anys va ser el gran objectiu dels reis aragonesos.

El seu fundador va ser Sanç Ramírez, que el va aixecar en estil romànic com un baluard cristià davant l'Osca musulmana. El va concebre com un recinte fortificat amb habitatges militars intramurs, i el va convertir en la seva residència i en seu de corts fins a la seva mort, que va tenir lloc precisament durant el setge d'Osca. Per allotjar els seus exèrcits va fer construir als voltants la vila de Montearagón. Hereu de les campanyes que el seu pare, Ramir I, havia emprès contra la taifa de Saragossa, el rei va fer d'aquest castell una peça essencial en els orígens de la Casa Reial d'Aragó.

Dins de les muralles no hi havia només soldats. El recinte acollia una rica església i una abadia reial, la de Jesús de Natzaret de Montearagón, regida sempre per canonges sota la regla de sant Agustí. Gràcies al patronatge de la Corona va arribar a ser un dels monestirs més importants de l'edat mitjana: al segle XII en depenien cent quatre esglésies i viles, i els seus monjos tenien escó a les corts del regne.

La vida militar del castell es va apagar després de la presa d'Osca i el final de les guerres amb els musulmans a la península, però la comunitat religiosa va continuar durant prop de 750 anys. Avui el conjunt jeu en ruïnes, tot i que el seu perfil continua sent inconfusible en el paisatge oscenc. Declarat Monument Nacional el 1931, mereix la visita tant per la seva silueta com per tot el que va significar en el naixement d'Aragó.