Mesquita del Crist de la Llum

En ple nucli antic de Toledo s'amaga un dels edificis més reveladors del seu passat andalusí. De les deu mesquites que va arribar a tenir la ciutat, la de Bab al-Mardum és la que millor ha resistit el pas dels segles, i visitar-la permet acostar-se sense intermediaris a l'arquitectura religiosa d'època musulmana en un espai de dimensions gairebé domèstiques.

La mateixa façana explica quan va néixer: una franja epigràfica recorda que es va aixecar l'any 999, en el moment de màxima esplendor del Califat de Còrdova. No era una gran mesquita aljama, sinó un modest oratori vinculat a una de les portes d'accés a la ciutat, la de Bab al-Mardum, que li va donar nom. Hi resaven els qui acabaven d'arribar a Toledo o els qui es preparaven per emprendre el camí, cosa que li confereix un aire de lloc de pas i de recolliment alhora.

Després de la conquesta cristiana de la ciutat, Alfons VI va cedir l'edifici als cavallers de l'orde de Sant Joan, que el van convertir en ermita sota l'advocació de la Santa Creu. Al segle XII s'hi van afegir nous elements, sobretot un absis, i aquesta ampliació té un valor excepcional: es considera la mostra d'art mudèjar més antiga de què es té constància. En un mateix recinte hi conviuen així l'última brillantor califal i l'inici d'un estil que acabaria definint bona part del paisatge monumental espanyol.

El nom amb què se la coneix avui també té la seva petita història. Quan va ser consagrada com a ermita s'hi va col·locar un crist crucificat, que més tard va ser substituït per una imatge de la Mare de Déu de la Llum, avui desapareguda; d'aquesta devoció prové la denominació de Crist de la Llum. Actualment és un espai dessacralitzat, cosa que permet recórrer-lo amb calma i fixar-se en com dues tradicions se superposen sense esborrar-se.