Catedral de Toledo

Poques catedrals carreguen amb un sobrenom tan eloqüent com el de la de Toledo: des d'antic se la coneix com a Dives Toletana, és a dir, «la rica toledana». No és casualitat. Per a alguns estudiosos es tracta de l'opus magnum del gòtic a Espanya, l'obra en què aquest estil va assolir la seva expressió més acabada a la península, i n'hi ha prou de plantar-s'hi al davant per entendre per què ha merescut aquesta consideració.

El seu nom oficial és catedral de Santa Maria, tot i que també se l'anomena catedral primada d'Espanya, títol que recorda el pes històric de la seu toledana. Avui continua sent capçalera de l'arxidiòcesi de Toledo, de manera que no parlem d'una peça de museu, sinó d'un temple viu que continua complint la funció per a la qual va ser aixecat.

La història de la seva construcció és, en si mateixa, una lliçó de paciència. Les obres van començar el 1226, durant el regnat de Ferran III el Sant, i no van culminar en la seva fase gòtica fins a finals del segle XV. Va ser el 1493, ja en temps dels Reis Catòlics, quan es van tancar les voltes dels peus de la nau central. Gairebé tres segles separen, per tant, la primera pedra d'aquestes últimes aportacions gòtiques, un recorregut que permet imaginar diverses generacions de picapedrers, mestres i promotors treballant en un mateix projecte.

Cal fixar-se també en el material. La catedral està construïda amb pedra blanca procedent d'Olihuelas, al terme d'Olías del Rey, molt a prop de la ciutat. Aquesta pedra clara és la que dona a l'edifici la seva lluminositat característica i la que, vista des dels carrers estrets del nucli antic, fa que el temple sembli emergir amb força entre el caseriu.

Qui visiti Toledo hi trobarà una parada obligada: un compendi del gòtic espanyol, testimoni de regnats decisius i símbol d'una ciutat que durant segles va ser un dels grans centres religiosos del país.