Ruta per Extremadura en cotxe: de Jerez de los Caballeros al castell d'Hervás entre catedrals i temples
275 km de sud a nord per Extremadura: del barroc de Jerez de los Caballeros a les vistes d'Hervás, passant per Badajoz, Càceres, Garrovillas i Coria.
En aquest article
Hi ha rutes que es recorren mirant el paisatge i d'altres que es recorren mirant amunt, cap a torres, voltes i retaules. Aquesta travessa per Extremadura té una mica de totes dues coses. Són 275 quilòmetres en cotxe que comencen al sud de la província de Badajoz i acaben al nord de Càceres, als contraforts de la serra de Gredos. Pel camí, sis parades que expliquen segles d'història: una església barroca desbordant de color, dues catedrals que comparteixen seu amb altres, un temple gòtic que continua viu a la seva vila i una fortalesa medieval convertida en església.
Abans d'arrencar: com plantejar la ruta
La ruta segueix un ordre lògic de sud a nord, amb trams que oscil·len entre els 30 i els 84 quilòmetres, de manera que cap jornada no resulta esgotadora al volant. Es pot fer en un cap de setmana llarg, tot i que si vols gaudir dels nuclis antics sense presses, l'ideal és repartir-la en tres dies.
Les parades, per ordre, són aquestes:
- Església de San Bartolomé (Jerez de los Caballeros)
- Catedral de Sant Joan Baptista de Badajoz (64,2 km)
- Cocatedral de Santa Maria de Càceres (84,1 km)
- Església de San Pedro (Garrovillas de Alconétar) (30,8 km)
- Catedral de Coria (29,8 km)
- Castell d'Hervás (66,1 km)
Pel que fa a l'època, aquí no hi ha discussió: primavera i tardor, d'abril a juny i de setembre a octubre. Els estius extremenys són molt calorosos i passejar per places de pedra al migdia al juliol no és la millor idea. Si no tens més remei que viatjar a l'estiu, aprofita les primeres hores del matí i el final de la tarda per a les visites a peu.
Jerez de los Caballeros: el barroc que entra pels ulls
La ruta comença amb força. Jerez de los Caballeros és una ciutat templera del sud de Badajoz, declarada conjunt historicoartístic i coneguda per les seves quatre torres barroques de maó, guix i ceràmica vidrada que dominen el caseriu. Per si sola ja mereix un passeig sense presses, així que no la prenguis només com a punt de sortida: dedica-li com a mínim un matí.
Entre els seus racons destaca l'església de San Bartolomé, i el primer que crida l'atenció és el color. Aquest temple parroquial barroc s'ha guanyat la fama per una decoració abundant i plena de matisos, d'aquelles que obliguen a aturar-se. El barroc, amb el seu gust per l'ornament i l'efecte visual, s'hi expressa sense timidesa. El 2013 va ser declarada bé d'interès cultural, la màxima figura de protecció del patrimoni a Espanya. Reserva temps per recórrer-ne els detalls amb la mirada: és aquesta riquesa ornamental la que li dona el caràcter.
Badajoz: la catedral que governa una arxidiòcesi
A 64 quilòmetres t'espera Badajoz i, al seu cor, la catedral de Sant Joan Baptista. S'alça a la plaza de España, l'espai central de la ciutat, i és la referència natural per començar qualsevol passeig pel nucli urbà.
El seu nom oficial, Santa Església Catedral Metropolitana de Badajoz, ja en dona pistes del rang: és seu arquebisbal i capital de l'arxidiòcesi de Mérida-Badajoz, que uneix simbòlicament dues de les grans ciutats de la regió. Hi ha una dada curiosa que connecta amb la resta del viatge: juntament amb les catedrals de Coria i Plasència, la de Badajoz va ser sòcia fundadora de l'associació Ciudades Catedralicias, a la qual s'han sumat quinze catedrals espanyoles més. És a dir, en aquesta ruta trepitjaràs dues de les seves tres fundadores extremenyes.
Càceres: pedra, Patrimoni de la Humanitat i un prefix curiós
El tram més llarg, 84 quilòmetres, porta fins a Càceres. Qui recorre la seva ciutat monumental, declarada Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO el 1986, acaba tard o d'hora a la plaça de Santa María, on s'aixeca la cocatedral de Santa Maria, el temple cristià més important de la ciutat.
El que veiem es va construir sobretot entre els segles XV i XVI, amb un llenguatge tardogòtic que domina el conjunt. Però mira-ho amb calma: s'hi conserven elements romànics d'un temple anterior, de l'època de la reconquesta de la vila al segle XIII, i afegits renaixentistes que demostren que l'obra va continuar viva quan canviaven els gustos.
Els seus orígens van ser modestos: a l'edat mitjana era una de les quatre parròquies de la vila, i no va ser fins al 1957 que va assolir el rang de cocatedral de la diòcesi de Coria-Càceres. Des d'aleshores comparteix seu episcopal amb la catedral de Coria, i d'aquí ve aquest prefix que tant sorprèn. A més, és bé d'interès cultural des del 1931, dècades abans del reconeixement de la UNESCO al conjunt que l'envolta.
Garrovillas de Alconétar: un temple gòtic amb vida pròpia
A només 30 quilòmetres, la ruta s'endinsa en l'Extremadura dels pobles. A Garrovillas de Alconétar, l'església de San Pedro és una de les fites del patrimoni local: un temple del segle XV, d'estil principalment gòtic, una bona finestra a l'arquitectura religiosa de la baixa edat mitjana.
El més bonic és que no és un monument congelat. Continua funcionant com a parròquia i, juntament amb l'església de Santa María de la Consolación, l'altra gran església de la vila, forma una mateixa parròquia dins de la diòcesi de Coria-Càceres. Que un poble tingui dos temples d'aquest calibre diu molt de la rellevància que va tenir en el passat. El consell és clar: combina-les totes dues en un passeig per Garrovillas per entendre com s'hi ha articulat durant segles la vida religiosa.
Coria: dos segles i mig d'obres
Uns altres 30 quilòmetres i arribem a Coria, seu compartida de la diòcesi. La catedral de Santa Maria de l'Assumpció guarda el seu veritable tresor a dins. El retaule major, del segle XVIII, llueix talles d'Alejandro Carnicero, i la capella major es tanca amb una reixa treballada als segles XVI i XVIII. Al cor, no et perdis el cadirat mudèjar de noguera dels segles XV i XVI, protegit per una reixa protorenaixentista.
Fixa't també en els sepulcres episcopals: el de Pedro Ximénez de Préxamo és obra de Diego Copín de Holanda, i el de García de Galarza, de Lucas Mitata. Completen el recorregut el retaule de les Relíquies, del XVIII, el de Sant Pere d'Alcántara, del XVII, i una notable col·lecció de pintura, escultura i orfebreria.
L'edifici es va començar el 1498 i no es va acabar fins cap al 1748. Per això el seu gòtic de transició conviu amb afegits plateresos segons traces de Pedro de Ybarra i amb una torre barroca de Manuel de Lara Churriguera, avui la seva silueta més reconeixible. I sota els seus murs, més història: en aquest solar s'hi van succeir una catedral visigoda, la mesquita major i una catedral romànica.
Hervás: final a dalt de tot
L'últim tram, 66 quilòmetres, puja cap al nord de Càceres, als contraforts de la serra de Gredos. A Hervás, el castell no és el que un s'espera: les seves restes estan lligades a l'església de Santa María de Aguas Vivas, aixecada sobre els fonaments de l'antiga fortalesa, i molts anomenen totes dues amb el mateix nom.
La construcció defensiva es remunta al segle XIII i ocupa el punt més elevat del poble, ideal per vigilar l'entorn. Avui aquesta posició és un premi: s'hi arriba després de pujar per carrers costeruts, així que porta calçat còmode. A dalt, pren-te el teu temps per contemplar la relació entre el caseriu i les muntanyes. És el punt final perfecte: una fortalesa medieval convertida en temple, resum de com els edificis canvien de funció amb els segles, i de com aquesta ruta, de torre en torre, explica la història d'Extremadura.
Article elaborat amb l'ajuda de la intel·ligència artificial a partir de la Wikipedia (CC BY-SA 4.0) i del nostre catàleg, i revisat per l'equip d'El Trotamundos Curioso.
