De la Macarena a la Catedral: una ruta a peu per l'ànima de Sevilla

Hi ha passejades que serveixen per conèixer una ciutat i d'altres que ajuden a entendre-la. Aquest recorregut a peu per Sevilla pertany a les segones: en tot just 2,55 quilòmetres travessa el centre històric de nord a sud i va enllaçant quatre parades que, juntes, expliquen bona part del que és la capital andalusa. La devoció de les confraries del barri de la Macarena, l'esplendor de la pintura barroca, la memòria del port que mirava cap a Amèrica i, com a cloenda, una catedral que no admet comparacions.

La distància és assequible per a gairebé tothom, així que el ritme el marquen les visites i no les cames. Convé reservar-hi una bona part del dia, sobretot si es vol entrar amb calma al museu i a la catedral.

La ruta d'un cop d'ull

1. Basílica de la Macarena, punt de partida al nord del Casc Antic.
2. Museu de Belles Arts de Sevilla, a 1,45 km de la basílica.
3. Capella de la Pura y Limpia, a 0,93 km del museu, a l'Arenal.
4. Catedral de Sevilla, a només 0,17 km de la capella.

El tram més llarg és el primer; a partir d'aquí les parades es van acostant, i el final, entre la capella i la catedral, és pràcticament un sospir.

Basílica de la Macarena: el cor de la Setmana Santa

Hi ha temples que es visiten per la seva arquitectura i d'altres pel que signifiquen, i la basílica de la Macarena pertany de ple a la segona categoria. El seu nom oficial és basílica de María Santísima de la Esperanza Macarena i s'alça a la plaça de la Esperanza Macarena, al barri que li dona nom, al costat de la Ronda Histórica i ja dins del Casc Antic. És un entorn on la vida de barri i la tradició de les confraries van de bracet, un bon lloc per començar a sentir la ciutat.

Aquí hi resideix l'Esperanza Macarena, una de les imatges que millor resumeixen la devoció sevillana. La basílica és la seu de la Germandat de l'Esperanza Macarena, una de les confraries més arrelades de Sevilla, i des d'aquest temple surt cada any la seva estació de penitència a la Madrugada del Divendres Sant, la nit més esperada de la Setmana Santa.

La Mare de Déu no surt sola en processó: l'acompanya Nuestro Padre Jesús de la Sentencia, l'altra gran imatge titular de la germandat. Veure-les al seu temple, amb calma i lluny del brogit del carrer, permet apreciar-les de prop i entendre l'emoció que desperten quan travessen el barri de matinada. Val la pena entrar-hi sense presses, tant si s'és creient com si no.

Camí del Museu de Belles Arts

Des de la Macarena toca el tram més llarg de la ruta, gairebé un quilòmetre i mig a través del centre històric. És un bon moment per deixar-se portar pels carrers, mirar façanes i arribar amb ganes a la segona parada.

Abans d'entrar al museu, convé aturar-se a la plaça del Museo, l'agradable espai que s'obre davant de la façana. La presideix una escultura dedicada a Bartolomé Esteban Murillo, un picada d'ullet molt oportuna: el pintor sevillà sembla donar la benvinguda a qui arriba a veure els seus quadres.

Museu de Belles Arts: el segle d'or de la pintura sevillana

Qui vulgui entendre la pintura barroca sevillana hi té aquí una parada obligada. El museu reuneix el millor de Zurbarán, Murillo i Valdés Leal, els tres grans noms d'aquell segle daurat de la ciutat, i completa el recorregut amb una notable representació de la pintura andalusa del segle XIX. No debades és considerat una de les pinacoteques més importants d'Espanya.

L'edifici forma part de l'experiència. El museu ocupa l'antic convent de la Mercè, un dels diversos immobles conventuals que van quedar buits després de la desamortització i que va ser escollit el 1839 per acollir-hi la col·lecció. Les obres es contemplen així en un espai que conserva la memòria del seu passat religiós, cosa que dona a les sales un encant especial.

La seva història arrenca amb una Reial Ordre del 16 de setembre de 1835, que el va crear amb el nom de «Museo de Pinturas». Va obrir oficialment les portes el 1841, de manera que acumula gairebé dos segles de trajectòria. El 1962 va ser declarat monument historicoartístic i avui està protegit com a bé d'interès cultural amb la categoria de monument.

Capella de la Pura y Limpia: una joia amagada a l'Arenal

Després d'una mica menys d'un quilòmetre s'arriba a l'Arenal, el barri que s'estén en direcció al riu. Allà, al carrer Almirantazgo i al costat del Postigo del Aceite, s'aixeca la capella de la Pura y Limpia, un petit temple del segle XVIII davant del qual molts passen de llarg. Seria una llàstima fer-ho.

El seu valor no és en la mida, sinó en el que representa. Durant segles, Sevilla va estar esquitxada de capelles de carrer dedicades a la Immaculada Concepció, llocs d'oració de pas integrats en la vida dels barris. Avui en queden ben poques: aquesta és una de les úniques que es conserven, juntament amb la del pati de Banderas i la de les graderies de la catedral. Visitar-la és treure el cap a un paisatge urbà que gairebé ha desaparegut.

L'entorn hi afegeix interès. La capella ocupa el que va ser l'antiga zona del Port d'Índies, el cor comercial de la Sevilla abocada a Amèrica, i està tocant al Postigo del Aceite, una de les antigues portes de la ciutat, que alhora limita amb les Reials Drassanes. N'hi ha prou d'aturar-se uns minuts per imaginar el tragí de mercaderies, mariners i comerciants. Si hi ha temps, val la pena mirar amb calma el Postigo i les Drassanes per entendre com hi convivien l'activitat portuària i la religiositat popular.

Catedral de Sevilla: el gran final

Tot just 170 metres separen la capella de l'última parada, i poques visites a Espanya impressionen tant. El 1988 el Llibre Guinness va certificar que era la catedral amb més superfície del món, i la seva escala es percep tan bon punt es travessa el llindar. Gòtica en la seva estructura i enriquida amb afegits renaixentistes, forma part del conjunt que la Unesco va declarar Patrimoni de la Humanitat el 1987, juntament amb el Reial Alcàsser i l'Arxiu d'Índies.

Es va aixecar sobre el solar de la mesquita aljama, que havia servit com a temple cristià durant més de cent cinquanta anys i estava molt deteriorada. D'ella en sobreviuen dos emblemes de Sevilla: el minaret, convertit en la Giralda, el darrer cos de la qual va aixecar Hernán Ruiz, i el pati dels Tarongers, un recer d'ombra ideal per tancar la ruta.

La tradició situa l'inici de les obres el 1401, tot i que els documents no les esmenten fins al 1433. Entre els primers mestres hi va figurar el mestre Carlín, un normand avesat a altres grans catedrals europees que, segons es creu, va arribar fugint de la guerra dels Cent Anys. El 10 d'octubre de 1506 es va col·locar l'última pedra al capdamunt del cimbori, però els treballs van continuar amb Diego de Riaño, Martín de Gainza i Asensio de Maeda fins a concloure el conjunt el 1593.

Consells per organitzar la passejada

• Quan anar-hi: la millor època és d'octubre a maig. Al juliol i a l'agost la calor sevillana pot ser extrema; si no hi ha més remei, camina a primera hora i evita les hores centrals.
• Calçat i aigua: la distància és curta, però entre passejades i visites es passen moltes hores dempeus. Porta calçat còmode i una mica d'aigua.
• Reparteix el temps: el museu i la catedral demanen calma; la capella, en canvi, és una parada breu que es gaudeix en pocs minuts.
• En dates assenyalades: per Setmana Santa l'entorn de la Macarena i el centre canvien completament. És una experiència única, però cal comptar amb multituds i paciència.

De l'Esperanza a la Giralda, aquesta passejada condensa segles d'història sevillana en un matí o una tarda ben aprofitats. Poques rutes tan curtes donen per a tant.