Jerez de los Caballeros

Qui s'acosta a Jerez de los Caballeros la reconeix de lluny per les seves torres. No debades l'anomenen la ciutat de les quatre torres: quatre campanars barrocs aixecats amb maó, guix i terrissa vidrada que brillen sobre el nucli urbà i que justifiquen, juntament amb la resta del seu patrimoni mudèjar, gòtic i barroc, la seva declaració com a conjunt historicoartístic el 1966.

La més cridanera és la de Sant Bartomeu, del 1759, emparentada en estil amb la Giralda de Sevilla i coberta de decoració ceràmica de colors; l'església, de mitjan segle XV, llueix a més una portada de maó i guix revestida de rajoles policromades. Sant Miquel Arcàngel hi suma una torre del 1749 el primer cos de la qual, del segle XVI, fa d'atri, i al seu interior una cúpula amb llanterna pintada al fresc amb la Santíssima Trinitat. Completen el quartet Santa Caterina, amb el seu campanar del 1762 d'aire ja neoclàssic, i Santa Maria de l'Encarnació, el temple més antic, on una columna conserva la inscripció de la seva consagració el 25 de desembre de l'any 556.

El cognom de la ciutat remet als templers. Alfons IX de Lleó la va conquerir el 1230 amb el seu ajut i després la va donar a l'orde del Temple, que va impulsar la repoblació i va aixecar al segle XIII el castell sobre una antiga alcassaba musulmana, de la qual encara queden elements, i les muralles. De les seves sis portes en sobreviuen la de Burgos i la de la Villa, i l'orde de Santiago també hi va deixar la seva empremta a la fortalesa.

Però la història ve de molt abans. El dolmen de Toriñuelo, a la devesa de la Granja, recorda els pobladors prehistòrics; els fenicis la van anomenar Ceret i els romans Fama Iulia Seria, a prop de la Via de la Plata, i en van llegar els mosaics de la vil·la del Pomar, la calçada de l'alto empedrado i els ponts del Pontón i Viejo. Del pas musulmà, quan era coneguda com a Xerixa o Xeris, perviuen els noms i el traçat de barris com la Morería i l'Alhóndiga, ideals per perdre-s'hi a peu.