Castellfollit de la Roca

Castellfollit de la Roca és d'aquells llocs que s'entenen millor caminant sense pressa. El seu terme municipal no arriba al quilòmetre quadrat, cosa que el converteix en el més petit de la província de Girona, el segon de Catalunya i un dels més reduïts de tot Espanya. En aquest espai mínim, en plena comarca de la Garrotxa, s'hi concentra un nucli antic de carrers estrets d'origen medieval, amb cases aixecades majoritàriament amb la pedra volcànica de la zona.

Aquesta relació amb la roca no és només estètica. Aquí funciona l'única pedrera de basalt activa que queda avui a Espanya, explotada des del 1929, tot i que ja apareix esmentada en documents del 1887. N'hi ha prou de fixar-se en els murs foscos dels habitatges per entendre fins a quin punt el paisatge ha donat forma al poble.

L'edifici més destacat és l'església de Sant Salvador, documentada des del segle XIII. El que veiem avui, fruit de diverses reformes, respon a un renaixement tardà, amb un campanar de planta quadrada obert pels quatre costats i coronat per una cúpula decorada amb petites pilastres. Val la pena buscar la finestra romànica tardana que s'ha conservat i els carreus de basalt reaprofitats en la seva construcció. El seu interior acull ara un centre cultural amb exposicions temporals.

La tranquil·litat actual contrasta amb un passat agitat. L'antiga vila emmurallada va quedar destruïda pels terratrèmols del 1427 i el 1428. El 1462, durant la guerra civil catalana, va caure en mans dels remences de Francesc de Verntallat, i el 1657, en plena revolta de Catalunya, va ser escenari d'una batalla en què les tropes castellanes del marquès de Mortara, Francisco de Orozco, van derrotar els francesos. Aquests acabarien destruint el castell el 1691.

Ja el 1874, durant la tercera guerra carlina, la propera serra del Toix, entre Castellfollit i Oix, va veure com els carlins de Francesc Savalls vencien les forces republicanes de Nouvilas. Una història llarga per a un poble tan petit, que es descobreix pedra a pedra.