Alquézar

Alquézar s'entén millor a partir del seu origen: va ser una fortalesa de frontera. Al segle IX, Jalaf ibn Rashid hi va fer aixecar un castell que es va convertir en la principal defensa de Barbastro i de l'accés a la Barbitània davant dels regnes cristians del Sobrarb. Aquesta vocació militar encara batega en aquesta vila del Somontano de Barbastro, reconeguda des del 2015 com un dels pobles més bonics d'Espanya.

El mateix nom conserva ressons del seu passat andalusí, tot i que no hi ha una única explicació. Pot derivar d'alcázar, paraula que designa tant un palau com una fortalesa, cosa que apuntaria al seu paper als límits del domini musulmà. Una altra hipòtesi el relaciona amb les obres per tallar l'aigua d'un riu i desviar-la cap a canals de reg, construccions de pedra, terra i fusta tan sòlides que recordaven un castell.

Després de la conquesta cristiana, Alquézar va entrar de ple en la història del regne d'Aragó. Sanç Ramírez va agrair el 1067 a l'abat de Fanlo que hagués construït la torre de la vila, li va concedir furs el 1069 i nous privilegis el 1075, quan es va aixecar el setge sarraí. Alfons I el Bataller li va tornar a atorgar furs el 1125, i Jaume I va confirmar el 1245 els de Sanç Ramírez, i hi va afegir el dret de celebrar fira i mercat.

Els segles següents mostren fins a quin punt era cobejat aquest enclavament. Jaume I va lliurar l'església al bisbe de Tortosa i el castell i la vila a Artal de Foces, i durant el regnat de Pere IV la plaça va canviar diverses vegades de mans: venuda a Pere Jordà d'Urriés, cedida a Gonzalo González a canvi de Ricla i finalment comprada de nou pel rei a Violant d'Urrea el 1380. Passejar per Alquézar és, en bona mesura, recórrer aquest llarg relat de reis, senyors i furs escrit al voltant del seu castell.