Aínsa

Poques viles del Pirineu conserven el seu aire medieval tan intacte com Aínsa, el nucli antic sencer de la qual està declarat conjunt històric i bé d'interès cultural. Passejar pels seus carrers és recórrer l'antiga capital del comtat de Sobrarbe, un territori que va pertànyer primer al regne de Nájera-Pamplona, abans que aquest donés origen al de Navarra, i que va acabar integrant-se al regne d'Aragó.

Tot va començar al castell, aixecat al segle XI com a peça de la línia defensiva dels territoris cristians que s'estenia fins a Abizanda. Al seu voltant va créixer la vila, que a l'edat mitjana es va envoltar de muralles. El caràcter fronterer del lloc també es percep a l'església de Santa Maria, concebuda alhora com a temple i com a defensa: només cal fixar-se en les espitlleres del campanar. El 1124, Alfons I el Bataller va concedir a Aínsa una carta de poblament que atorgava als seus veïns el fur de Jaca.

La tradició prefereix un origen més èpic. Explica la llegenda que la plaça va ser conquerida l'any 724 per les tropes del rei Garci Ximénez gràcies al miracle d'una creu de foc, i des del segle XVI l'anomenada Creu Coberta assenyala el lloc on hauria succeït. Convé saber, això sí, que les fonts històriques indiquen que els musulmans no es van arribar a establir mai en aquestes terres.

El pas del temps no va ser fàcil. Amb el declivi del Sobrarbe, Aínsa va viure durant segles en una economia de subsistència, i al segle XX els embassaments i les obres hidràuliques destinats a produir electricitat i regar les planes de l'Ebre van inundar terres de conreu i van empènyer molts veïns a emigrar; diversos pobles propers van quedar buits o gairebé, i van passar a dependre d'Aínsa.

La sortida va arribar de la mà del turisme rural i de natura. Avui la vila és un punt de partida privilegiat cap al Parc Nacional d'Ordesa i Monte Perdido o la serra de Guara, i un bon camp base per a l'alpinisme i els esports d'aventura.