Plaça d'Espanya

Qui arriba a la plaça d'Espanya per primera vegada sol quedar-se quiet un moment: un semicercle immens de maó i rajola s'obre cap al parc de María Luisa, envoltat per una ria que es pot recórrer amb barca de lloguer i que travessen quatre ponts dedicats als regnes d'Aragó, Castella, Lleó i Navarra. Són uns 50.000 metres quadrats, dels quals més de la meitat queden lliures, i va ser la construcció més gran de l'Exposició Iberoamericana de 1929, inaugurada aquí mateix el 9 de maig d'aquell any per Alfons XIII i Victòria Eugènia.

El passeig més entretingut és el dels bancs. N'hi ha 48, revestits de ceràmica i dedicats a les províncies espanyoles per ordre alfabètic, cadascun amb el seu escut, el seu mapa a terra, un plafó que evoca un episodi de la seva història i petites llibreries als costats. Sevilla, com a amfitriona, no té banc propi, però apareix en escenes costumistes: els Seises a la catedral, el Crist de l'Expiració travessant el pont de Triana, la tornada del Rocío o les Creus de Maig. Completen la decoració 52 medallons de personatges il·lustres.

El conjunt el va projectar Aníbal González, que va buscar referències a les viles de Palladio i al Trocadero parisenc. Es va aixecar entre 1914 i 1929 entre vagues, pujades de preus i retards: el pressupost va passar d'una mica més de 628.000 pessetes a superar els 17 milions. Va ser Alfons XIII qui va suggerir que la plaça fos permanent, i González va acabar dimitint el 1926, amb el projecte ja tancat en l'essencial. Fins i tot l'Acadèmia de Belles Arts va protestar per les torres Nord i Sud, tement que rivalitzessin amb la Giralda.

Avui l'edifici central acull una caserna general de l'Exèrcit de Terra i des d'una de les galeries s'entra al Museu Històric Militar de Sevilla. Convé fixar-se també en les balustrades de la ria: les interiors es van canviar per marbre vermell el 1946, mentre que les exteriors conserven la ceràmica original, restaurada el 2009. Des del juliol de 2023 és bé d'interès cultural.