Catedral de Sevilla

Poques visites a Espanya impressionen tant com entrar a la catedral de Sevilla. No és una exageració local: el 1988 el Llibre Guinness va certificar que era la catedral amb més superfície del món, i la seva escala es percep tan bon punt es travessa el llindar. Gòtica en la seva estructura i enriquida amb afegits renaixentistes, forma part del conjunt que la Unesco va declarar Patrimoni de la Humanitat el 1987, juntament amb el Reial Alcàsser i l'Arxiu d'Índies.

L'edifici guarda, a més, una memòria més antiga que la mateixa catedral. Es va aixecar sobre el solar de la mesquita aljama de la ciutat, que havia servit de temple cristià durant més de cent cinquanta anys i ja estava molt deteriorada. D'aquella mesquita en sobreviuen dues peces que avui són emblemes de Sevilla: el minaret, convertit en la Giralda, el darrer cos del qual va aixecar Hernán Ruiz, i el pati dels Tarongers, un recer d'ombra ideal per tancar el recorregut.

La tradició situa l'inici de les obres el 1401, tot i que els documents no les esmenten fins al 1433. Entre els primers mestres hi va haver el mestre Carlín, un normand avesat en altres grans catedrals gòtiques europees que, segons es creu, va arribar fugint de la guerra dels Cent Anys. El 10 d'octubre de 1506 es va col·locar l'última pedra al capdamunt del cimbori, però els treballs van continuar amb arquitectes com Diego de Riaño, Martín de Gainza i Asensio de Maeda fins que el conjunt va quedar acabat el 1593. La seva solidesa va quedar demostrada el 1755, quan el terratrèmol de Lisboa amb prou feines li va causar danys menors.

Més enllà de la pedra, el temple també és un panteó de primer ordre. Aquí hi reposen les restes de Cristòfor Colom i de tres reis castellans: Ferran III el Sant, el seu fill Alfons X el Savi i Pere I el Cruel. I continua sent un lloc viu, amb litúrgia diària i celebracions assenyalades com el Corpus, la Immaculada o la Mare de Déu dels Reis, la festivitat de la qual se celebra cada 15 d'agost.