Monestir de Poblet

Pocs llocs resumeixen tan bé l'esperit del Císter com el Reial Monestir de Santa Maria de Poblet, considerat el prototip d'abadia cistercenca a Espanya. Qui travessa avui els seus murs no visita només un conjunt monumental: entra en una casa viva, ocupada de nou per una comunitat de monjos. Per això algunes dependències romanen en clausura i no es poden recórrer, un detall que, lluny de restar-hi interès, recorda que aquí la vida monàstica continua.

La seva història arrenca a mitjan segle XII a les terres de la Conca de Barberà, a l'actual terme de Vimbodí i Poblet. Va ser Ramon Berenguer IV, comte de Barcelona, qui va impulsar i patrocinar el primer cenobi i el va lliurar el 1149 als monjos bernardins arribats de l'abadia de Fontfreda. Les successives donacions el van anar enriquint fins a assolir la seva època de més esplendor al segle XIV.

A aquest prestigi hi va contribuir de manera decisiva el seu paper com a panteó reial de la Corona d'Aragó, funció que va exercir des de finals del segle XIV fins a l'extinció de la casa reial aragonesa al segle XV. Poblet es va convertir així en un lloc estretament lligat a la memòria dels seus monarques.

La fortuna va canviar de signe el 1835, quan la desamortització de Mendizábal el va abocar a la decadència i l'abandonament més absoluts. La recuperació va arribar gairebé un segle després: les obres de restauració van començar el 1930, l'església es va tornar a obrir al culte el 1935 i el 1940 hi van tornar els primers monjos.

El 1991 la Unesco el va declarar Patrimoni de la Humanitat, un reconeixement que comparteix a Espanya amb monestirs tan destacats com els de Guadalupe, El Escorial i San Millán de Yuso i de Suso. Raó de més per dedicar-li una visita sense presses.