Monestir de Sant Llorenç del Munt

Pocs monuments exigeixen tant i retornen tant com Sant Llorenç del Munt. El monestir corona el cim de la Mola, en ple Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac, a cavall entre el Bages i el Vallès Occidental, dins del terme de Matadepera. Aquí no s'hi arriba per casualitat: cal pujar, i en arribar al cim apareix una església romànica de pedra rogenca, sòbria i compacta, com si hagués brollat de la mateixa muntanya.

El que avui es contempla és fruit d'una reconstrucció feta entre finals del segle XIX i mitjan segle XX, però fidel a l'estructura aixecada a mitjan segle XI. Aquesta fidelitat el converteix en un dels pocs exemples de monestir romànic pur que es conserven. La curiositat és que es tracta d'una còpia exacta, a la meitat de mida, de l'abadia de Sant Cugat, que en va impulsar la construcció i de la qual va dependre gairebé sempre. Tres naus, un transsepte que sosté el cimbori sobre els arcs torals i un campanar, tot amb pedres locals modestes i sense polir. Ni un ornament: només una petita porta i l'eloqüència de l'arquitectura nua.

La seva història comença al segle X, quan els documents parlen d'esglésies al cim, entre elles una donació del comte Borrell II a l'abat de Sant Cugat i una altra d'un matrimoni de Terrassa, Ansolf i Rímula. El 1014 ja s'esmenta com a monestir i el 1018 té abat propi. Mentre els sarraïns saquejaven la plana, el cim sembla que se'n va lliurar, cosa que va afavorir l'obra romànica, iniciada probablement el 1045 i consagrada el 1064 pel bisbe i els comtes de Barcelona.

A partir del segle XII va arribar la decadència: algun monjo benedictí va resistir fins al 1608 i el 1637 encara hi consta un sacerdot, abans de l'abandonament. El cop final el van donar les tropes napoleòniques el 30 de març de 1809, que van arrasar el que en quedava i fins i tot van profanar les tombes dels abats.