Monestir de l'Escorial

Pocs edificis d'Europa reuneixen tantes funcions sota un mateix sostre com l'Escorial. Palau reial, basílica, panteó on reposen els reis d'Espanya, biblioteca, col·legi i monestir conviuen en un conjunt de més de trenta-tres mil metres quadrats que s'assenta al vessant sud del mont Abantos, a poc més de mil metres d'altitud, amb la serra de Guadarrama com a teló de fons. No és estrany que des de finals del segle XVI se'l conegués com la Vuitena Meravella del Món.

Darrere d'aquesta obra ingent hi ha la voluntat d'un sol home, Felip II, un príncep de mentalitat renaixentista que va concebre el complex a la segona meitat del segle XVI amb el seu arquitecte, Juan Bautista de Toledo. Les obres es van aixecar entre el 1563 i el 1584, i més endavant hi van intervenir noms com Juan de Herrera, Juan de Minjares, Giovanni Battista Castello, el Bergamasco, i Francisco de Mora. Del projecte, traçat segons el model de l'anomenada Traça Universal, va néixer l'estil herrerià, que va deixar enrere la decoració del plateresc per abraçar un classicisme sobri i desornamentat.

Però l'Escorial no és només arquitectura. Qui en recorri les estances hi descobrirà un autèntic museu: pintures, escultures, cantorals, pergamins, ornaments litúrgics i tota mena d'objectes sacres i cortesans. La seva rica i complexa iconografia ha donat peu a les interpretacions més diverses entre historiadors, admiradors i crítics, de manera que la visita també convida a desxifrar els símbols amb què el rei va voler carregar la seva obra.

El monestir, fundat per monjos jerònims, l'habiten avui frares agustins, i el palau va ser durant segles residència de la família reial. Declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO el 1984 i gestionat per Patrimonio Nacional, és una de les grans visites de la Comunitat de Madrid i un dels exemples més singulars del Renaixement espanyol i europeu.