Catedral de Santa Maria (la Seu d'Urgell)

Abans de travessar el llindar convé aturar-se davant la façana occidental. Els seus carreus de granit bicolor, gris i vermellós, probablement extrets del riu Valira, sostenen una portada central de cinc arquivoltes custodiada per tres parelles de lleons: els de dalt, en alt relleu, devoren persones. Al costat de l'entrada apareixen els «ous» romànics, símbol de vida i resurrecció, i a l'arc exterior, petits rostres humans. És un desplegament decoratiu insòlit en un romànic català que sol ser sobri, i explica per què Santa Maria d'Urgell, l'única catedral de Catalunya íntegrament romànica, es considera un exemplar únic.

Aquesta singularitat té accent italià. El 1175 el bisbe Arnau de Preixens va contractar Ramon Llambard, mestre que també va treballar a Sant Miquel de Pavia i potser d'origen italià, perquè en set anys tanqués les voltes, aixequés els campanars i acabés el cimbori. De la seva mà arriba l'aire llombard que s'aprecia al campanar de finestres geminades i a la galeria oberta que recorre la capçalera i el transsepte.

L'obra l'havia iniciat el bisbe Ot entre el 1116 i el 1122, sobre un solar on ja s'havien aixecat dues catedrals anteriors. Els seus murs i torres, extraordinàriament gruixuts, no són casuals: el 1195, durant el setge d'Arnau de Castellbò i Ramon Roger de Foix, el temple va servir de defensa de la ciutat. El rescat de 30.000 sous va buidar les arques del clergat i la catedral va quedar inacabada per sempre; només va continuar el claustre.

A dins presideix la Mare de Déu d'Urgell, talla policromada del segle XIII, també anomenada Mare de Déu d'Andorra perquè, segons la tradició, hi va estar amagada durant la invasió sarraïna. L'interior llueix nu gràcies a Puig i Cadafalch, que a partir del 1918 va retirar les 50 tones de guix neoclàssic del segle XVIII. Val la pena completar la visita amb el claustre, l'església de Sant Miquel i el Museu Diocesà, que formen un conjunt declarat monument historicoartístic el 1931.