Catedral de Santa Maria de Tudela

Poques esglésies resumeixen tan bé la història d'una ciutat com la catedral de Santa Maria de Tudela. Sota els seus murs hi ha restes de la Mesquita Major, que va funcionar entre els segles IX i XI, i damunt seu s'hi va alçar un gran temple cristià d'estil tardoromànic, sobri i de proporcions generoses, en què es percep amb claredat la influència de l'arquitectura cistercenca.

Curiosament, el nou edifici no va respectar l'orientació de l'antic oratori musulmà. Per això la mesquita va ser enderrocada i només se'n van reaprofitar alguns fonaments, un detall que ajuda a entendre com s'anava superposant una ciutat sobre una altra. Les obres van començar a finals del segle XII, en temps de Sanç VI el Savi, i van continuar sota el seu fill Sanç VII el Fort i després amb el nebot d'aquest, Teobald I, de manera que el temple és fruit de l'empenta de tres regnats navarresos.

Durant segles no va ser catedral, sinó col·legiata. El seu ascens va arribar al segle XVIII, quan Tudela es va separar de la diòcesi de la veïna Tarazona i el papa Pius VI li va concedir la nova dignitat a petició de Carles III. Una mica més d'un segle després, el 1884, va rebre la declaració de monument nacional, un reconeixement al seu valor històric i artístic.

Per visitar-la n'hi ha prou de perdre's pel nucli antic: el temple ocupa l'illa que formen la plaza Vieja i els carrers Roso, Portal i Horno Higuera, en ple centre històric. Val la pena voltar-lo amb calma abans d'entrar, perquè des d'aquests carrers estrets s'aprecia millor la mole de l'edifici i el seu paper com a eix de la vida tudelana al llarg dels segles.