Catedral de Pamplona

Poques catedrals permeten atansar-se com la de Pamplona a la vida quotidiana dels qui hi vivien. A més de l'església, el claustre i les sagristies que caldria esperar en qualsevol temple major, aquí encara es mantenen dempeus el celler, el refetor, la sala capitular i el dormitori, estances lligades a la vida en comú del capítol que a la resta de catedrals espanyoles van anar desapareixent amb el pas dels segles. Per això se la considera el conjunt catedralici més complet que es conserva al país.

La joia indiscutible és el claustre, aixecat al segle XIV i considerat una meravella del gòtic europeu, fins al punt que se l'assenyala com el millor del seu segle. Val la pena recórrer-lo sense pressa abans d'anar a buscar una altra raresa: la cuina, un dels tres únics exemples de cuina gòtica que sobreviuen a tot Europa, un testimoni insòlit de com funcionava per dins una comunitat medieval.

L'edifici dedicat a Santa Maria de l'Assumpció, avui seu de l'arxidiòcesi de Pamplona i Tudela, és fruit de diferents èpoques. Encara es conserven algunes dependències romàniques, però el to general el marca el gòtic dels segles XIV al XVI, al qual pertanyen tant l'església com el claustre.

El contrast arriba en plantar-se davant la façana oest, la principal, construïda a finals del segle XVIII. El seu llenguatge neoclàssic, net i contingut, la converteix en una de les obres més pures i representatives d'aquest estil a la península, i fa de sorprenent avantsala a l'atmosfera medieval que espera a dins.

No és casual que a mitjan segle XX despertés l'interès d'estudiosos com l'arquitecte Leopoldo Torres Balbás, que la va investigar a fons, o l'hispanista Élie Lambert, nascut a Baiona i especialista en el gòtic espanyol. Visitar-la és entendre per què.