Castell de Peníscola

Pocs castells poden presumir d'haver regalat una expressió a la llengua. Al punt més alt del penyal que domina Peníscola, aquest castell palau va ser el refugi i la seu pontifícia de Benet XIII, el cèlebre Papa Luna, la negativa inquebrantable del qual a renunciar al papat va acabar convertint-se en la frase popular «mantenerse en sus trece» («mantenir-se en els seus trece»). Pujar fins a les seves muralles és, per tant, treure el cap a un dels episodis més singulars de la història de l'Església.

El protagonista d'aquesta història va ser Pedro Martínez de Luna y Pérez de Gotor, nomenat papa per l'obediència d'Avinyó en temps d'un llarg litigi sobre la legitimitat pontifícia. Lluny de cedir davant dels seus enemics, va convertir aquesta fortalesa vora el mar en el centre de la seva cort i en símbol de la seva resistència, fins al punt que avui molts la coneixen senzillament com el Castell del Papa Luna.

La construcció, però, és anterior a la seva arribada. Van ser els templers qui la van aixecar entre el 1294 i el 1307, aprofitant les restes de l'antiga alcassaba àrab que ocupava el mateix indret. El resultat és una obra romànica d'aspecte sobri i massís, pensada tant per a la defensa com per a la vida dels seus habitants, que s'adapta a la forma de la roca sobre la qual s'assenta.

Les seves dimensions ajuden a entendre la presència que té en el paisatge: un perímetre d'uns 230 metres i murs que assoleixen de mitjana els 20 metres d'alçada, tot plegat coronant el penyal a 64 metres sobre el nivell del mar. Des d'allà es domina tota la ciutat i el Mediterrani que l'envolta, de manera que la visita combina l'interès històric amb unes vistes que justifiquen per si soles la pujada pels carrers del nucli antic.