Vejer

Vejer de la Frontera apareix de lluny dalt d'un turó d'uns 200 metres, abocat al riu Barbate i a tot just 8 quilòmetres de l'Atlàntic. El seu centre històric, encara envoltat de muralles, conserva el castell i diverses esglésies de pes, i va ser declarat conjunt historicoartístic el 1976. Des del 2014 figura, a més, entre els Pobles Més Bonics d'Espanya, un reconeixement que s'entén només començar a passejar pels seus carrers.

Bona part d'aquest encant el deu a la seva llarga etapa andalusina. Després de la batalla de Guadalete, l'any 711, quan les tropes de Tàriq ibn Ziyad van vèncer don Roderic, la vila va passar a dir-se Bashir i va romandre sota domini musulmà durant cinc segles i mig. D'aquella època en queden la porta del castell, del segle XI, part de la muralla i, sobretot, el traçat dels carrers, que encara marca el passeig.

La història, però, comença molt abans. El lloc va estar habitat des del paleolític i ja tenia fortificacions a l'edat del bronze. Sota les muralles actuals hi han aparegut restes tartèssiques i romanes del segle VII aC, i tot i que s'han relacionat amb Baesippo, hi ha qui pensa que el nom de Vejer prové de Baesarum, la Baesaro o Besaro citada per Plini.

El cognom «de la Frontera» recorda el seu paper a la ratlla amb el regne nassarita de Granada. Conquerida per Ferran III el 1250, es va perdre en una revolta el 1264 i la seva recuperació definitiva no va culminar fins al 1285. El 1307 va passar al senyoriu de Guzmán el Bueno, defensor de l'Estret i amo de les seves almadraves, els hereus del qual van ser els ducs de Medina Sidonia. Contra ells es van alçar els veïns, encapçalats per Juan Relinque, per defensar les terres comunals conegudes com a Hazas de la Suerte, una tradició que avui aspira a ser reconeguda com a patrimoni immaterial.

A un pas, ja a la costa del terme municipal, El Palmar de Vejer completa la visita amb l'aire atlàntic d'un petit nucli rural abocat a l'estiueig.