Puebla de Sanabria

Arribar a Puebla de Sanabria és entendre d'un cop d'ull per què s'hi va aixecar una plaça forta. El nucli antic s'assenta sobre un esperó que el rierol Ferrera i els rius Tera i Castro han anat modelant durant segles, un emplaçament amb defenses naturals que, sumat a la seva proximitat amb Portugal, va convertir la vila en un enclavament emmurallat i cobejat. Aquest passat de poder militar, eclesiàstic i polític va deixar un ric patrimoni que li va valer el 1994 la declaració de conjunt històric, i des del 2017 forma part de l'associació Los Pueblos Más Bonitos de España.

El gran protagonista és el castell. Ja existia el 1132, quan el governaven tinents com el comte Ponce Fernandizi, però va ser Alfons IX de Lleó qui el va reedificar i millorar juntament amb les muralles. D'aquella època prové la seva planta, quadrangular i amb cubs circulars a les cantonades, una solució gairebé insòlita abans de la baixa edat mitjana i que avui mereix una mirada atenta.

La història del lloc ve de lluny. El nom de Sanabria apareix al concili de Lugo de l'any 509, tot i que potser feia referència a tota la comarca, i al segle VII hi figura com a parròquia sueva i seca visigoda amb el nom de Senapria. Al segle X, els documents del monestir de San Martín de Castañeda ja parlen d'una Urbs Senabrie integrada al Regne de Lleó.

El seu impuls com a capital de la comarca va arribar amb Alfons VII, i el 1195 Alfons IX en va organitzar la vida política, econòmica i militar per fer-ne un bastió davant de Portugal. El 1220 li va atorgar carta de poblament inspirada en el Fur de Benavente, que Alfons X el Savi confirmaria i retocaria el 1273.

A tot això s'hi suma un entorn natural molt ben conservat, de trets similars al proper parc natural del Llac de Sanabria, que convida a allargar la visita més enllà de les muralles.