Berlanga de Duero

Berlanga de Duero s'arrecera a la gorja del riu Escalote, sota el turó on s'alça el seu castell, i des del primer passeig deixa clar que aquí hi va haver poder i ambició. Bona part del que avui s'admira es deu als Tovar, senyors de la vila i marquesos de Berlanga, que al segle XVI van impulsar una profunda reforma urbanística i van aixecar el castell actual, la col·legiata, l'hospital de Sant Antoni, el convent de les cordimarianes, l'ermita de Paredes Albas i un palau els jardins renaixentistes del qual passaven, segons les cròniques de l'època, per uns dels millors d'Europa.

La col·legiata és la gran cita. Promoguda per María de Tovar i Íñigo Fernández de Velasco, els escuts dels quals llueixen a la porta nord, es va construir entre el 1526 i el 1530 segons el projecte de Juan de Rasines. Per aixecar-la es van enderrocar les esglésies medievals de la vila, el culte de les quals va quedar reunit en aquest temple goticorenaixentista de planta de llotja: tres naus de la mateixa alçada, columnes cilíndriques que sostenen voltes amb traceria de quadrifoli i sis capelles entre els contraforts. A dins hi espera un cor renaixentista de noguera, obra de Vandoma i Valderrama, amb 63 seients; només el del prior està decorat, amb sant Pere i sant Pau. El projecte incloïa un claustre i una altra torre que mai no es van acabar per manca de diners.

Val la pena caminar sense pressa pel nucli urbà. La plaça Major, quadrangular i porticada a tots els costats amb pilars de fusta sobre basaments de pedra, és un exemple excel·lent de plaça castellana. Li fan rèplica carrers amb porxos, cases de tova i entramat, el carrer Real amb les seves façanes blasonades i el barri de l'Aljama, antic barri jueu que conserva el traçat medieval.

La història de la vila ve de lluny: hi ha restes calcolítiques, celtiberes i romanes, i en època andalusina va ser plaça fronterera del Califat, amb una alcassaba precursora del castell. Ferran I la va conquerir el 1059 i es va convertir en capçalera d'una comunitat de vila i terra. Després van arribar els revessos: el castell es va incendiar i es va abandonar el 1660, i durant la Guerra del Francès les tropes napoleòniques van saquejar la col·legiata i van incendiar diverses cases senyorials i el palau.