Monestir de Sant Pere de Rodes

Poques abadies s'aboquen a la Mediterrània com Sant Pere de Rodes. Bastit al vessant de la muntanya de Verdera, al nord del cap de Creus, el monestir s'esglaona en terrasses sota les ruïnes del castell de Sant Salvador de Verdera, que antigament el protegia, i ofereix una vista excepcional sobre les badies de Llançà i el Port de la Selva. Molt a prop hi ha les restes del poblat medieval de Santa Creu de Rodes, del qual només es manté dempeus l'església preromànica dedicada a santa Helena.

El cor del conjunt és l'església, consagrada el 1022. La planta de creu llatina amb tres naus cobertes amb volta de canó, la doble columnata sobre un sòcol alt amb capitells d'aire corinti i el deambulatori de l'absis, sota el qual s'obre la cripta, componen un romànic que no s'assembla a res de la seva època i que recorda l'arquitectura tardoromana. De fet, algunes columnes provenen d'una construcció romana anterior. Aquesta barreja d'herència carolíngia, preromànica i romana la converteix en un dels cims del romànic català.

Al voltant del claustre del segle XII s'ordenen la resta de dependències. A la façana de ponent s'alça el campanar de planta quadrada, del mateix segle i d'influència llombarda, al costat de la torre de l'homenatge, iniciada probablement al segle X.

El seu origen continua sent un misteri. La llegenda parla de monjos que van desembarcar amb relíquies de sant Pere fugint dels bàrbars, però el primer document, del 878, l'esmenta com a simple cel·la monàstica; el 945 ja era un monestir benedictí amb abat. Vinculat al comtat d'Empúries, va viure el seu moment d'esplendor als segles XI i XII com a lloc de pelegrinatge i jubileus. Després dels saquejos a partir del segle XVII, els monjos el van abandonar el 1793. Declarat monument nacional el 1930, les excavacions del 1990 i el 1991 van treure a la llum el claustre del segle XI, pintures anteriors al XII i una necròpolis medieval.