Monestir de San Millán de Suso

Pocs racons d'Espanya poden presumir d'haver vist néixer una llengua escrita. Al monestir de San Millán de Suso, un monjo va anotar les Glosses Emilianenses, considerades els primers textos escrits en romanç ibèric i també en basc. Només per aquest motiu ja val la pena pujar fins aquí, a la riba esquerra del riu Cárdenas, a prop de la vila de San Millán de la Cogolla, i mirar aquests murs amb uns altres ulls.

El nom ja dona una pista sobre el seu emplaçament: suso, paraula castellana avui en desús, significa «dalt». Més avall s'alça el seu germà petit, el monestir de Yuso, construït després; junts formen un conjunt monumental declarat Patrimoni de la Humanitat, i convé visitar-los com el que són, dos capítols d'una mateixa història.

L'origen de Suso és un cenobi visigot sorgit a finals del segle VI al voltant del sepulcre de l'eremita Aemilianus, Millán o Emilià, mort l'any 574. A mesura que la vida retirada dels ermitans va donar pas a la comunitat cenobítica i després a la monàstica, l'edifici va anar creixent fins al segle XII. Aquestes ampliacions van deixar empremta en la seva arquitectura, on conviuen l'estil mossàrab i el romànic. El monestir va resistir la invasió islàmica i va rebre importants donacions, sobretot dels reis navarresos, cosa que explica la seva notable influència religiosa i cultural a Navarra i La Rioja.

Al seu llegat lingüístic s'hi suma el literari. Entre aquestes parets va desenvolupar la seva obra al segle XIII Gonzalo de Berceo, el primer autor de nom conegut de la literatura espanyola i un dels millors exponents del mester de clerecia. Trepitjar Suso és, en definitiva, treure el cap als fonaments de la nostra cultura escrita en el mateix paisatge on es van posar.