Reial Monestir de Santa Maria de Guadalupe

Pocs llocs d'Espanya condensen tanta història en un sol conjunt com el Reial Monestir de Santa Maria de Guadalupe. El seu temple, amb rang de basílica des que el papa Pius XII li ho va concedir el 1955, guarda la imatge de la Mare de Déu de Guadalupe, patrona d'Extremadura i Reina de la Hispanitat, cosa que converteix la visita en alguna cosa més que un passeig artístic: és entrar en un dels grans centres de devoció del món hispà.

Qui en recorri les estances notarà de seguida que l'edifici no respon a un únic gust. Les obres van començar al segle XIV i, amb el pas de les generacions, s'hi van anar afegint capes de gòtic, mudèjar, renaixement, barroc i neoclassicisme. Aquesta convivència d'estils és precisament un dels seus atractius més grans, i explica que la Unesco l'inclogués el 1993 a la llista del Patrimoni de la Humanitat.

Els seus orígens van ser més modestos. Entre el 1341 i el 1389 el santuari va funcionar com a priorat secular, sota patronatge reial. Aquell darrer any, el rei Joan I, segon monarca de la dinastia Trastàmara, en va disposar la conversió en monestir i el va lliurar a 32 monjos jerònims arribats de Sant Bartomeu de Lupiana, a Guadalajara. Començava així l'etapa que donaria forma al gran conjunt que coneixem avui.

El segle XIX va portar sobresalts. Amb l'exclaustració del 1835 els jerònims van abandonar la casa i l'església va quedar com a simple parròquia dependent de Toledo. La recuperació va arribar durant la Restauració: el 1879 el conjunt va ser declarat Monument Nacional i, més endavant, Alfons XIII va ordenar cedir-lo a una comunitat de franciscans observants, que des d'aleshores custodien el monestir i mantenen viva la vida conventual entre els seus murs.