Catedral de la Mare de Déu de l'Assumpció de Valladolid

Poques catedrals expliquen la seva història amb tanta franquesa com la de Valladolid. El que avui contempla el visitant és tot just una part del temple somiat: es calcula que només se'n va arribar a aixecar entre un 40 i un 45 % del projecte original. Lluny de restar-li interès, aquesta condició d'obra inacabada convida a imaginar la magnitud del que podria haver estat i converteix la visita en una lliçó viva sobre les ambicions i els límits del seu temps.

L'edifici es va concebre al segle XVI i el disseny va anar a càrrec de Juan de Herrera, l'arquitecte que va donar nom a un estil. Aquí s'aprecia aquest llenguatge herrerià sobri, geomètric i de gran rotunditat, al qual més tard es van afegir elements barrocs que matisen la severitat del conjunt. Si les obres no es van arribar a completar va ser per la manca de recursos per a una empresa d'aquesta envergadura i per les elevades despeses que va exigir la fonamentació, complicada pel fort desnivell del terreny sobre el qual s'assenta.

Abans de ser catedral, el temple va tenir una llarga trajectòria com a església col·legial dependent de la diòcesi de Palència. No va ser fins al 1595 que va assolir la categoria de catedral, i avui és la seu de l'arxidiòcesi de Valladolid. La nova fàbrica es va aixecar al costat de l'antiga col·legiata de Santa María, i alguns dels seus espais es van arribar a enderrocar per poder avançar en les obres, una superposició d'èpoques que afegeix capes de memòria al lloc.

La catedral s'alça en ple centre de la ciutat, sobre una zona lleugerament elevada, molt a prop de l'església de Santa María La Antigua. Aquesta proximitat permet enllaçar en un mateix passeig dos monuments fonamentals del patrimoni de Valladolid i comprendre, a poques passes de distància, com va anar canviant la manera de construir i d'entendre l'espai sagrat al llarg dels segles.