Castell Sohail

El primer que sorprèn en apropar-se al Castell Sohail és la seva silueta compacta de vuit llenços de muralla, rematats per torres als angles, que dibuixen un recinte de planta octogonal. Avui el turó on s'assenta queda aïllat per l'autovia A-7, però durant segles va estar unit al serrat del davant per una fondalada per on passava l'anomenat camí de Marbella, de manera que qui volgués transitar en un sentit o en l'altre havia de passar forçosament sota la seva vigilància.

La seva història comença molt abans de les muralles que veiem. Aquí s'aixecava la població romana de Suel, de la qual el castell va heretar el nom. Sobre les seves ruïnes, l'any 956, el califa cordovès Abd al-Rahman III va ordenar construir una petita ciutadella amb habitatges, probablement organitzada al voltant d'una talaia, per reforçar la defensa de la costa. Ja al segle XII, els almoràvits van donar forma al recinte defensiu actual i el van convertir en una autèntica alcassaba.

L'accés principal, orientat al nord-oest, convida a recórrer el camí que seguien els seus antics habitants: una rampa protegida per barbacana i camí de ronda condueix fins a una porta torre, la més gran i alta del conjunt, que crida l'atenció pel seu arc de ferradura i els seus elements defensius. Els murs, amples i coronats per camí de ronda, enllacen diverses torres de flanqueig; entre aquestes destaquen la més elevada, al nord, on hi havia l'entrada original, i una altra orientada a l'oest que llueix merlets. Totes dues estan cobertes i s'hi puja fins a dalt per una estreta escala de cargol.

Val la pena fixar-se en la pedra, perquè explica la llarga ocupació del lloc. Hi conviuen la maçoneria amb filades de maó, tècnica molt emprada pels romans, el tapial i la carreuada utilitzada per reforçar certes parts. Avui, a més de la porta principal, hi ha una entrada de servei oberta recentment al mur d'espitlleres, orientat al sud-oest.