Castell de Manzanares el Real

Poques estampes castellanes resulten tan rodones com la d'aquest castell retallat contra la serra de Guadarrama, al costat del riu Manzanares, que en aquest tram s'atura a les aigües de l'embassament de Santillana. Conegut també com a castell dels Mendoza o castell nou, és un d'aquells edificis que semblen sortits d'un llibre de cavalleries i que, gràcies a successives restauracions, han arribat fins als nostres dies en un estat de conservació excel·lent.

La seva història comença al segle XV, quan la Casa de Mendoza, un dels llinatges més poderosos de Castella entre la baixa edat mitjana i el Renaixement, va decidir aixecar-hi la seva residència palatina. No partien de zero: la família ja posseïa un castell anterior en un indret proper, i el nou edifici es va alçar sobre una església romànico-mudèjar que va quedar integrada en la mateixa estructura, un detall curiós que convé tenir present en recórrer-lo.

Més que una fortalesa a l'ús, és un palau amb aparença guerrera. En la seva construcció hi va intervenir Juan Guas, que va emprar un llenguatge gòtic isabelí esquitxat d'influències hispanomusulmanes. Aquest mateix arquitecte signaria després el Palau de l'Infantado de Guadalajara, on va fixar el model de palau del regnat dels Reis Catòlics; per això Manzanares es considera el seu precedent directe i una peça clau per entendre aquella arquitectura.

Declarat Monument Historicoartístic el 1931, pertany al Ducat de l'Infantado. Durant anys el va gestionar la Comunitat de Madrid, que l'obria als visitants i hi acollia un centre d'interpretació sobre el món medieval, juntament amb una col·lecció de tapissos, pintures, armadures i mobles dels segles XVI al XIX. Aquesta etapa es va acabar el gener del 2025 i l'interior va quedar tancat al públic, així que convé informar-se abans d'anar-hi. Tot i així, contemplar-lo des de fora, amb la serra al fons i l'aigua als peus, ja justifica l'escapada.