Alcàsser de Segòvia

Poques siluetes són tan reconeixibles com la de l'Alcàsser de Segòvia, que s'alça sobre la vall de l'Eresma amb les seves torres esveltes i les seves agulles de pissarra. Aquestes teulades punxegudes, que va fer construir Felip II, li donen un aire centreeuropeu poc habitual a la península, i el seu perfil va ser tan suggeridor que va inspirar Walt Disney per al castell de Blancaneu i els set nans (1937). Anys després, Orson Welles el va triar com a escenari de Campanades a mitjanit (1965). És, a més, l'emblema de la ciutat vella de Segòvia, Patrimoni Mundial de la Unesco des del 1985.

Sota aquesta estampa de conte batega gairebé un mil·lenni d'història. Sembla que els seus fonaments es remunten a un antic castre romà, i a la base de la muralla encara s'hi distingeixen esteles funeràries reaprofitades. La seva veritable trajectòria, però, comença amb la Reconquesta: ja el 1135, en temps d'Alfons VII l'Emperador, se'l coneixia com a alcàsser i la família reial castellana hi tenia els seus aposents, l'anomenat «Palau Major», molt abans que a Tordesillas o Sevilla.

Durant més de cinc segles va ser una de les residències habituals dels reis de Castella, i per les seves estances hi han passat 31 monarques de totes les dinasties. Poques fortaleses europees, potser només Windsor, poden presumir d'una presència règia tan continuada. Els seus murs van veure batalles, intrigues cortesanes i casaments reials, i a la torre de l'Homenatge s'hi guardava el tresor de la Corona, del qual van sortir fons per al primer viatge de Cristòfor Colom.

L'Alcàsser també va ser presó d'estat, seu de l'armeria reial, col·legi d'artilleria i arxiu: el 1437 hi van arribar els llibres de l'administració reial, germen del futur arxiu de Simancas. No és estrany que Fernando Chueca Goitia el definís com a «proa de Castella i solar de la seva monarquia», ni que un coronel d'artilleria hi veiés, el 1916, el model perfecte dels castells que cantaven els trobadors.