Albarracín

Poques viles aragoneses poden presumir d'una història tan singular com la d'Albarracín. El seu mateix nom recorda els Banu Razin, un clan berber que al segle XI es va fer amb el poder i va convertir la població en capital d'una petita taifa. Aquella etapa andalusina va deixar empremtes que encara dominen el paisatge: la torre de l'Andador, al capdamunt del recinte exterior, i el castell que va acollir l'antiga alcassaba. No és casual que la localitat sigui Monument Nacional des de 1961, que rebés la Medalla d'Or al Mèrit en les Belles Arts el 1996 i que figuri entre les candidates a Patrimoni de la Humanitat.

L'alcàsser, en ple nucli antic, s'ha restaurat i condicionat per a la visita després de les excavacions dutes a terme entre el 2004 i el 2006. Rere el seu potent cercle emmurallat apareix un jaciment arqueològic medieval que permet seguir-ne l'evolució: residència dels senyors d'Albarracín als segles XIII i XIV, profundament transformat després de la conquesta aragonesa, habitat fins a finals del XVI i destruït al XVIII després de la Guerra de Successió. Les muralles cristianes del segle XIV enllacen amb la torre de Doña Blanca, situada a l'extrem de l'esperó i simètrica a la de l'Andador.

El passeig continua per la catedral del Salvador, del segle XVI, d'una sola nau amb capelles laterals, el museu de la qual guarda tapissos flamencs que narren la vida de Gedeó. Al seu costat s'alça el palau episcopal, amb portada barroca, testimoni d'una seu episcopal de llarg recorregut. A la plaça de l'Ajuntament, la casa consistorial del XVI llueix balcons de fusta i un corredor que s'aboca al riu, mentre que la casa de la Julianeta, al Portal de Molina, resumeix l'arquitectura popular del lloc.

La importància de la seva fortalesa explica una trajectòria política poc comuna. Cedida als Azagra, llinatge navarrès, Albarracín es va mantenir de fet independent de Castella i d'Aragó des de 1170 i fins i tot va tenir bisbat propi. Va resistir Jaume I el 1220 i només va caure davant Pere III després d'un setge, abans d'integrar-se definitivament a la Corona d'Aragó el 1300. Molt abans, a la propera pineda del rodeno, hi van deixar les seves pintures rupestres pobladors prehistòrics, i a l'edat del ferro van habitar la zona els celtes lobetans.